continuació d'un dia 12 de febrer de 2008

Creus que tot està arreglat, que tot s'ha solucionat, que ja pots ser feliç, però, de sobte te'n adones de que no mereix la pena.

Ets una autèntica inútil, que no te forces ni per mirar al seu darrera i, afrontar que tots aquells moments que no van ser bonics, estan allà, mirant-te esperant a que els hi afrontis cara d'una puta vegada.

però no pots, perquè per molt forta que et sentis, no tens ni el valor de confessar que ho passes malament cada dia, que plores a cada minut, que no aguantes la vida, i que ella no t'aguanta a tu. Pot ser no heu nascut per ser amigues, pot ser t'està retant, i tampoc tens força per això, i et sents ridícula, dèbil, sense força, abatuda, caiguda i desfeta.

I qui menys tu esperaves et surt amb que ets una superficial. Doncs sí!collons! superficial i egoista, per què només penso en mi, per què estic cansada de tot. Per què no deixo de ser la nena malcriada d'aquesta tarda que plora quan li cau la nina al terra. Però ja tant se val tot... cauré algun dia... i ningú se'n adonarà... i deixaràs d'existir... per què soc d'aquelles persones que pensen que deixem d'existir, quan l'última persona que pensava en nosaltres ja no ho fa... i al principi hi pensaran... i serà la noticia... però sé que només dues persones mai m'oblidarien, i qui sap, pot ser soc tan covard de fer-ho per aquells dos...